Gris rutina

Sempre he odiat els septembres. Septembre té un color apagat, com un gris. Té color de gris rutina. Aquest any, no tenia gens de ganes de tornar a començar i, per altre banda, me'n moria de ganes.

Ha sigut un estiu excepcional. Un estiu on he fet tot allò que durant molt de temps havia desitjat: marxar a Anglaterra i estudiar, aprendre dels que realment en saben (sense despreciar als professors d'anglès, eh?). Què puc dir d'aquesta meravellosa experiència? M'ho vaig passar d'allò més bé fent amics de tot arreu, des de la Xina, fins a Argentina, passant per la República Txeca, Rússia, Alemanya, França, Lituania... Per a mi, és una sensació increïble el fet de tenir amics de tot arreu.

Quan vaig tornar, vaig passar un agost més tranquil·let, treballant una miqueta i fent dinerets (arriba un moment que una prefereix guanyar-se "les garrofes" abans que demanar-ho als pares). Un agost que ha passat bastant fugaç.

I arriba l'odiat septembre. Tot i que enyorava la rutina, no tenia ganes de tornar. Però per una altra part, sabia que aquest estiu s'havia d'acabar ja, que havia sigut massa màgic i especial com per fer-lo durar més. I, a poc a poc, l'estiu es tenyia d'aquest color gris rutina.